domingo, 30 de mayo de 2010

I passa...

… i passa la vida…

... i un diumenge més... assegut davant la pantalla... acabant d’escriure un capítol més d’una llarga llista d’històries i novel·les començades, a mig fer, i cap d’acabada.

Enrere a quedat el capficar-me dins els estudis. Tot un any per concloure una de les etapes que em quedaven per assolir, i que encara no estic segur d’haver-ho aconseguit.

Divendres serà un dels meus grans dies, espero.

Si divendres que ve, rebo un missatge amb la paraula “apte”, serà un gran pas que hauré fet en el camí de la meva vida.

Universitat.

UNIVERSITAT.

Sona bé, oi?

Cinc dies per saber-ho. Cinc dies molt llargs. Cinc dies que poden ser la pista de llançament a un destí tan incert com la vida –la meva mateixa vida -, que duré en paral·lel amb la meva altra vida de dolços, salats, àcids i amargs i...” umamis”.

A partir de molt aviat... deixaré camins enrere, com l’escola de la Hofmann, els monogràfics d’arrossos o un deute del que em va apunyalar hisenda; per prendre i reprendre de nous, com la carrera de llengua i literatura catalana, el postgrau a l’escola superior d’hostaleria de Sevilla o alguns projectes en clau gastronomico-formativa que tinc en ment.

I, és clar, amb reprendre vull dir continuar escrivint, que d’això tracta realment la meva vida: d’escriure i descriure tot allò que m’envolta, i poder transmetre-ho en forma d’històries, anècdotes, fórmules i receptes, i... és clar (hi torno), a continuar escrivint la meva vida a l’hora que l’avanço amb passos de gegant.

Tot i així, a aquesta hora, no queda res més que veure al “Doctor Mateo” i enfótrese’ns del Jimmy Jump i el noi del “Pequeñito”. Estigui bé o malament, és una anècdota que he pogut viure.

L’altre és la crisi. Però d’aquesta no en tinc ganes, de parlar-ne.

No hay comentarios: